Entrevista al jove Marc Caritg

Aquesta última setmana s’ha publicat al 3de8 , periòdic local , una àmplia entrevista al jove Marc Caritg que participa al programa d’autonomia del pis de joves de Vilafranca, gestionat per la nostra entitat. La reproduïm….

Marc  Caritg va  néixer a  Figueres (Alt Empordà) fa 20  anys, però està vinculat al Penedès des de  ben petit i viu  des del juny del  2014 a Vilafranca, en un  pis  de l’àrea de  suport als  joves tutelats i extutelats de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) del Departament de Benestar  Social i Família de  la Generalitat, que comparteix amb dos joves més. Ha accedit a explicar el seu cas de  relació amb l’administració per farcir  la informació que el 3d8  ha volgut publicar sobre l’ajut  de la Generalitat als  infants i joves en un entorn familiar i social difícil.

 Va entrar en el sistema de tutelatge de la Generalitat de ben petit…

Als dos anys, primerament durant uns mesos en un CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa) de Figueres i després en un altre CRAE. En morir  el meu  pare, la mare  no ens podia mantenir a mi i a la meva germana petita i als 3 anys i mig ens van acollir uns tiets. Al cap del temps van començar a haver problemes a la família, però jo callava perquè els nanos, bé o no, el que volen és viure en una família. Vaig callar fins que vaig veure que potser l’alterna- tiva que hi havia d’anar a un CRAE o el que fos no podia ser pitjor del que tenia.

Quina edat tenia?

Setze anys. Des dels tres havia viscut  amb la meva  germana i una cosina, filla dels meus tiets. Quan  vaig decidir no callar més el que passava ja portava cinc anys de malestar. De cara enfora tot era maco i l’administració no actuava, perquè tampoc no li constava que la convivència amb la meva família  no anés bé. Amb aquests tiets ja sempre vaig viure al Penedès, primer a les Conilleres, al terme de Castellví de la Marca, i després  a Font-rubí i Vilafranca.

Com  va  acabar aquella vinculació familiar amb els tiets?

Un dia vaig decidir explicar-ho als meus  professors de l’Institut El Foix dels Monjos i, automàticament, ho van dir a la DGAIA. Aquell mateix dia vaig anar a dormir a casa d’un altre familiar i vaig trencar amb la primera família d’acollida, tot i mantenir un mínim contacte amb la tieta. La meva germana, en tenir els 14 anys, va decidir entrar a residir en un CRAE, però jo vaig intentar viure  a casa de la tieta que em va acollir en marxar de l’ambient dels tiets que m’havien acollit els primers anys i, després d’estar bé tot just sis mesos, me’n vaig anar a un pis per a joves que està sota control d’un educador.

Per què no va anar a un CRAE com la seva germana?

Perquè estar en un pis per a joves et dóna més autonomia que un CRAE. L’habitatge era a Terrassa i convivíem 8 joves, amb els quals vaig estar fins complir els 18 anys. Aleshores, amb el suport de la DGAIA, vaig entrar a viure al pis de Vilafranca  on m’estic ara. M’hi puc estar fins els 21 anys, tot i que no és un límit inamovible i, habitualment, hi ha joves que marxen abans, però tampoc no és estrany que marxin de més grans.

Fins  quan creu que s’hi estarà, en aquest habitatge de Vilafranca?

M’hi podria estar més temps, però no crec que m’estigui en un pis de la DGAIA de la Generalitat fins complir els 21 anys. Les coses em van bé”

Faré els 21 anys el setembre de l’any que ve, però no crec que m’hi estigui més enllà  del mes de febrer. Les coses em van bé perquè tinc un Pla de treball que està centrat en estudiar oposicions per entrar a l’exèrcit i aprovar-les. Ho veig factible. A més, vaig estudiar un grau mitjà  d’informàtica i també n’estic  fent un ‘on-line’ de veterinària. I, d’altra banda,  des de fa dos anys vaig amb una noia els pares de la qual em miraven al principi amb recel.

Puc saber el perquè?

Perquè havia estat de petit en un CRAE. Hi ha molta gent  que es mira aquests centres amb perjudicis i són absolutament normals.

Quina opinió li mereixen els programes de tutelatge de la DGAIA?

La meva relació és molt  bona, tot i que, evidentment, sempre podem demanar més suport i, de vegades, el tràmit burocràtic per rebre aquest suport és lent.