Aquesta lluita, com tantes altres, depèn de tothom: contra el sistema i les seves violències, orgull i dissidència!

Fins a l’actualitat el col·lectiu LGTBI+ ha anat aconseguint victòries polítiques i socials en favor d’aquest i els seus drets humans. Perquè l’orgull i la lluita d’aquest col·lectiu no va només d’estimar, tracta principalment el fet de poder existir i conviure en una societat amb els mateixos drets i oportunitats que tenen la resta de persones que no trenquen amb la normativitat de gènere i sexe. És per això, que dècades després les persones LGTBI+ hem obtingut la possibilitat de treballar, de casar-nos, formar una família gràcies a l’adopció, canvis de nom als documents oficials i una sèrie de lleis que s’enfoquen en la sensibilització, prevenció i actuació en vers la LGTBIfòbia. Però com s’ha arribat fins a aquest punt?

Una matinada del 28 de juny 1969, al bar Stonewall de Nova York, les persones LGTBI+ van negar-se a participar en la seva pròpia detenció. Per primera vegada a la història les persones del col·lectiu responien conjuntament contra la violència que patien i les institucions socials que la regulaven i la fomentaven, sense deixar de banda mai els eixos estructurals que patien com, per exemple: el capitalisme, el patriarcat, el colonialisme, el classisme i el capacitisme. Marsha P. Johnson i Silvia Rivera foren dues noies trans*, obreres i migrades que van iniciar la protesta, fugint del furgó policial i llençant pedres i maons contra la policia. Aquesta lluita col·lectiva també va arribar a l’estat espanyol. Després de quaranta anys de dictadura i dos de transició, 4.000 persones van omplir les rambles de Barcelona un 26 de juny contra la llei de «Peligrosidad y rehabilitación social» que regulava diferents mesures contra les persones LGTBI+, les que més destacaven entre altres, eren les teràpies d’implantació capil·lar d’animals taurins als testicles de les persones homosexuals, l’electroxoc, la privació de seguir processos hormonals de persones trans*., camps de concentració com la Colònia Agrícola Penitenciària de Tefía i, més tard, institucions penitenciàries exclusivament per les persones LGTBI+.

Actualment, el clima de tensió i violència augmenta arreu de l’estat. Les dades facilitades per l’Observatori Català contra l’Homofòbia ens ajuden a entendre en quin punt ens trobem. L’any 2018 es van registrar 113 incidents LGTBIfòbics, el 2019 160, el 2020 189 i l’any passat la xifra va augmentar fins a 284 casos.

Assenyalem a l’extrema dreta i el feixisme com a un dels agents que fomenta aquesta situació i també els mitjans de comunicació que han cedit espai i veu a les persones que escampen els discursos d’odi. L’agressió més tràgica contra el col·lectiu LGTBI+ a l’estat espanyol, dels últims anys, va ser el juliol de 2021. Samuel, un jove de Galícia, fou assassinat al crit de «maricón» i el col·lectiu vam omplir els carrers exigint justícia i deixant clar que el que ens criden quan ens violenten, violen i assassinen sí que importa.

Com a persones LGTBI+ no podem deixar de banda a totes aquelles persones migrades que han fugit del seu país o de la seva ciutat per ser qui són o per guerres imperialistes. Exigim la regularització de les persones migrades i és per això que us animem a donar suport a la campanya #RegularitzacióJA signant la ILP que s’està treballant perquè la seva situació irregular deixi de ser-ho.

D’altra banda, visibilitzem la lluita de les persones trans*, binàries i no binàries, que fa més de tres anys que exigeixen una Llei Trans Integral. Lles reclamacions no són únicament en què quedi constància de qui som al DNI i altres documents oficials, també va que se’ns garanteixi l’accés al mercat laboral, a l’habitatge, a la salut, a l’ensenyament, a l’esport i a la resta d’àmbits que ocupem espai o que volem fer-ho, però no podem. La resta de persones del col·lectiu també patim diverses violències als mateixos àmbits on reclamen l’accés les persones trans*.

Una societat més lliure, diversa, plural i sana no depèn només de les persones que pateixen en primera carn les conseqüències de trencar amb la normativitat de gènere i sexe. Aquesta lluita, com tantes altres, depèn de tothom.