Avui és un dia important pel pis de Tarragona, avui acaba una etapa d’un dels nostres joves, però en aquest cas en particular, cobra una major importància perquè ell va obrir el projecte amb nosaltres ara fa més d’un any i mig.

Fa un any i mig, tots i totes estàvem cagats de por, en el meu cas perquè sortia de la meva zona de confort per liderar un projecte nou, lluny de casa meva i amb una responsabilitat nova, en el seu cas perquè deixava el centre a on havia viscut des que va arribar a Barcelona, a on hi havia après moltes coses que ja no podria oblidar mai, coses petites, com la importància del record dels cous cous de la mare,  els cels plagats d’estrelles de l’atles, o l’olor de la menta quan l’arrenques de la terra.

Tots dos hem après molt en aquest temps, i avui ens acomiadem, però no per sempre perquè tenim un petit llaç que ens uneix i que servirà per veure’ns de tant en tant, ell per recordar l’educa pesada amb la qual ha passat molts moments, i jo, per agrair-li que el món tingui a bones persones amb somriures infinits, per construir plegats un discurs que tregui la llosa que porten els MENA a sobre, i per agrair infinitament que s’hagi creuat en el meu camí, ha estat una sort.

Gràcies a tu, i a més valents, puc conscienciar a través de la meva feina que ningú arrisca la vida i se’n va lluny del que més estima si no és per tenir un futur millor, què les llàgrimes travessen la pell i l’ànima, que no és fàcil sentir-se sol en un món d’adults exigents, sense parlar el seu idioma i sense tenir el mateix déu, però amb una cosa en comú, els somnis!

La història l’escriuen els valents que arrisquen com tu.

Sort Lahcen!